Imatge o vídeo destacat
pandèmia i espiritualitat

Pandèmia i espiritualitat

[Pablo d'Ors]

En el passatge evangèlic de la resurrecció de Llàtzer es fa una presentació de Jesús de dues formes reveladorament contraposades. D'una banda hi ha el Jesús que, davant la notícia de la malaltia del seu amic Llàtzer, roman aparentment insensible –fins al punt de dilatar la seva visita un parell de dies–. L'altre Jesús, en contrapartida, es posa a plorar fins al sanglot quan és informat de la seva malaltia. Commou aquest Jesús que es desfà en llàgrimes i sorprèn, per contra, aquest altre Jesús (naturalment el mateix) que es manté sencer davant d'una notícia tan greu.

Què vol dir això? D'una banda, Jesús sap que el mal no té veritable poder sobre aquest món, sap que el seu domini és només relatiu i temporal. Per aquest motiu es manté tan serè i equànime davant la desgràcia del seu bon amic. Sap que, passi el que passi, no serà fatal.

Ara bé, davant l'esquinç de Marta i Maria –les seves amigues, desfetes per la pèrdua del germà–, i davant la generalitzada desolació que regna a Betània, el seu lloc de descans, Jesús respon amb el plor, aclaparat per la terrible i bruta marea del mal, que acaba per enverinar-ho tot. Aquest mal ha estat ja vençut per Déu –així ho dicta la fe cristiana, però les seves seqüeles segueixen devastant l'ésser humà. Jesús, el Crist, sap mantenir-se en calma, com a mestre, quan el mal truca a la seva porta; però també sap respondre amb un cor apassionat quan assisteix a l'estrall de les seves obres.

Davant la crisi mundial suscitada per la pandèmia del coronavirus, als cristians (i als cercadors espirituals en general) se'ns demana, en primera instància, aquesta doble actitud. Primer plorar, després mantenir la calma. No només mantenir la calma, també cal plorar.

Plorar perquè hem caigut en el parany, el peu se’ns ha quedat atrapat i ara patim pels mals del cep. Plorar perquè tenim el convenciment que cal acostumar-se a tenir el peu al cep. Ara bé, plorar no és tan senzill. Un plora al principi. Després s'hi acostuma i se’n cansa i, simplement, deixa de plorar. No cal plorar tant, ens diem llavors. Això no porta enlloc. I ens moquem i ens omplim de soroll per oblidar-nos de les llàgrimes que segueixen corrent durant molt de temps per dins.

Plorar és el més urgent i primordial, això no convé oblidar-ho. Plorar és purificar. Cal passar per la purificació abans d'arribar a la il·luminació. Hem de plorar pels que ja han mort per aquest virus, per la mort que vol apoderar-se de nosaltres.

Plorar per la gent que n’està infectada i per la que se n‘infectarà. Per l'egoisme d’aquella gent que només pensa en si mateixa i per l'emoció que desperta veure la que estima l’altri. El cos ha de fer la seva feina perquè després pugui entrar en joc l'ànima. El cos és el primer que respon davant el mal; l'ànima només va de debò quan rep aquesta crida. Tota la resta és un altruisme perillós. Perquè amb la bona voluntat no n'hi ha prou: la bona voluntat no té prou força per sostenir una situació que pot allargar-se durant mesos. Els creients, els meditadors, tots els que vulguin estar a l'altura del desafiament que suposa aquesta pandèmia, hem d’edificar per dins sobre roca.

Segona actitud: la calma. Com es fa per mantenir la calma? Hi ha un secret: Aquesta malaltia no és de mort, sinó a glòria de Déu (Jn. 11, 4), diu Jesús a l'ésser informat de la malaltia del seu amic. Això és fe: saber que tot el que succeeix i com succeeix és per a la seva glòria. Aquesta és la confiança que se'ns demana en aquesta situació: creure que tot el que succeeix –bo, dolent o neutre– és en últim terme per a bé. Veure el que esdevé no com una amenaça, sinó com una ocasió per enfortir el caràcter i la relació amb els altres i amb Déu.

Aquesta confiança bàsica no s'improvisa, s'entrena amb silenci i pregària. Avui –no cal dir-ho– la fe està molt injuriada. Es confon amb ingenuïtat infantil o amb una pietat obsoleta i sentimental. Gairebé ningú comprèn ja el coratge de creure, el tremp que implica confiar. Pocs entenen que l'esperança sigui una virtut, la confonen amb un simple tarannà optimista o amb una simple actitud positiva. Una virtut, però, és sempre fruit d'un cultiu o d'un entrenament. Això implica una escolta, una descoberta, una disciplina, un perseverança...

El que ha de morir en un adult perquè pugui néixer en ell la veritable esperança és precisament la pietat edulcorada i la devoció pueril. Però no és fàcil viure sense emocions reconfortants, com tampoc no ho és seguir endavant sense agafar-nos a les fictícies promeses de la màgia o les dels falsos profetes, cada vegada més nombrosos.

Llàtzer és l'amic mort que hi ha en nosaltres, hauríem saber-ho. Hauríem de saber a hores d'ara que els infectats som nosaltres. Només quan descobrim que aquest mal el patim tots (i aquesta és l'experiència de la comunió, que només dona l'esperit), només llavors drena el cor.

Aquest cor humà, tan embrutat per anys d'errors, va purificant en la mesura que sabem que les ferides del món són les nostres.

Aquesta pandèmia ens dona l'oportunitat de fer un pas de gegants en la nostra condició humana. En aquest temps de tancament domiciliari, decretat per les autoritats, se'ns brinda l'ocasió –sempre buscada, poques vegades trobada– de curar d'arrel el cor: de buidar-lo d’estupidesa, de vanitat, de soroll..., de sanar-lo amb meditació i bones accions. D’adonar-nos lentament, com sempre va l'Esperit, que aquesta vida és temporal i que hi som pelegrins. Potser ho havíem oblidat, potser preferíem no pensar-ho. Presos per l'agitació d'aquests primers dies, descol·locats per la magnitud de la notícia, incrèduls, escèptics, preocupats, porucs..., ara ha arribat el moment de mirar-nos per dins perquè tot vagi col·locant-se en el seu lloc. Quan el cor està al seu lloc, tota la resta es recol·loca: els instints –fins llavors tirans– deixen d'exigir la primacia; la ment –finalment desplaçada– abandona els pensaments obsessius i estèrils.

Primer, doncs, has de separar-te dels altres (quedar-te a casa, com se t'ha ordenat); després has de separar-te de tu (posar-lo a Ell al centre, desatendre els infinits reclams de l'ego, ple sempre de por i preocupació); finalment se’t regala un cor pur, al centre del qual –oh sorpresa!– et trobes amb les altres persones i amb tu.

---

On és Déu?

Afortunadament, al costat dels terrorífics i gairebé morbosos noticiaris televisius sobre la pandèmia, apareixen altres veus alternatives, positives i esperançadores.

Alguns recorren a la història per recordar-nos que la humanitat ha passat i superat altres moments de pestes i pandèmies, com les de l'Edat mitjana i la de 1918, després de la primera guerra mundial. Altres se sorprenen de la postura unitària europea contra el virus, quan fins ara discrepaven sobre el canvi climàtic, la gent immigrant i l'armamentisme, segurament perquè aquesta pandèmia trenca fronteres i afecta els interessos dels poderosos. Ara als europeus els toca patir una mica del que pateixen les persones refugiades i immigrades que no poden creuar fronteres. Hi ha humanistes que assenyalen que aquesta crisi és una espècie de "quaresma secular" que ens concentra en els valors essencials, com la vida, l'amor i la solidaritat, i ens obliga a relativitzar moltes coses que fins ara crèiem indispensables i intocables. Tot d'una, baixa la contaminació atmosfèrica i el frenètic ritme de vida consumista que fins ara no volíem canviar. Ha caigut el nostre orgull occidental de ser omnipotents protagonistes del món modern, del senyoriu de la ciència i del progrés. En plena quarantena domèstica i sense poder sortir al carrer, vam començar a valorar la realitat de la vida familiar. Ens sentim més interdependents, totes les persones depenem de totes, totes som vulnerables, necessitem les unes de les altres, estem interconnectades globalment, per al bé i el mal.

També sorgeixen reflexions sobre el problema del mal, el sentit de la vida i la realitat de la mort, un tema avui tabú. La novel·la La pesta d'Albert Camus de 1947 s'ha convertit en un best-seller. No tan sols és una crònica de la pesta d'Orà, sinó una paràbola del sofriment humà, del mal físic i moral del món, de la necessitat de tendresa i solidaritat.

Els creients de tradició judeocristiana ens preguntem pel silenci de Déu davant aquesta epidèmia. Per què Déu ho permet i calla? És un càstig? ¿Cal demanar-li miracles, com demana el P. Penéloux a La pesta? ¿Hem de tornar a Déu el bitllet de la vida, com Iván Karamazov en Els germans Karamàzov, en veure el patiment dels innocents? On és Déu?

No estem davant d'un enigma, sinó davant d'un misteri, un misteri de fe que ens fa creure i confiar en un Déu Pare-Mare creador, que no castiga, que és bo i misericordiós, que està sempre amb nosaltres, és el Emmanuel; creiem i confiem en Jesús de Natzaret que ve a donar-nos vida en abundància i es compadeix dels que pateixen; creiem i confiem en un Esperit vivificant, Senyor i donador de vida. I aquesta fe no és una conquesta, és un do de l'Esperit del Senyor, que ens arriba a través de la Paraula en la comunitat eclesial.

Tot això no impedeix que, com Job, ens queixem i querellem davant Déu en veure tant de patiment, ni impedeix que com el Cohèlet o Eclesiastès constatem la brevetat, lleugeresa i vanitat de la vida. Però no hem de demanar miracles a un Déu que respecta la creació i la nostra llibertat, vol que nosaltres col·laborem en la realització d'aquest món limitat i finit. Jesús no ens resol teòricament el problema del mal i del sofriment, sinó que a través de les seves nafres de crucificat-ressuscitat ens obre a l'horitzó nou de la seva passió i resurrecció; Jesús amb la seva identificació amb els pobres i els que sofreixen, il·lumina la nostra vida; i amb el do de l'Esperit ens dona força i consol en els nostres moments difícils de sofriment i passió.

On és Déu? Està en les víctimes d'aquesta pandèmia, està en el personal mèdic i sanitari que ens atén, està en el personal científic que busca vacunes antivirus, està en tothom que en aquests dies col·labora i ajuda a solucionar el problema, està en les persones que resen per les altres, en aquelles que difonen esperança.

Acabem amb un salm de confiança que l'Església ens proposa els diumenges a l'hora litúrgica de les Completes, per abans d'anar a dormir:

"Tu que vius sota l'empara de l'Altíssim i passes la nit sota l'ombra del Totpoderós, digues al Senyor: refugi, baluard meu, el meu Déu en qui confio.
Ell et lliura de la xarxa del caçador, de la pesta funesta: amb les seves plomes et protegeix, sota les seves ales trobes refugi: escut és la seva fidelitat.
No et farà por el terror de la nit, ni la sageta que vola de dia, ni la pesta que avança en la fosca, o el flagell que a migdia fa estralls " (Salm 90,2-7).

Potser la nostra pandèmia ens ajudi a trobar Déu on no ho esperàvem.