catalÓ | castellano | english
Altres pÓgines dels Jesu´tes   

Històries de vida dins del CIE
Grup de voluntaris CIE-BCN
17/06/2016

Comparteix a Twitter  

En aquest recull, hem volgut resumir la història de vida d'alguns interns del CIE de Barcelona amb una paraula. Són paraules que representen allò que el CIE ha trencat en la vida de les persones. Volen ser, però, també expressió de resistència, esperança i futur.



MOHAMED - VULNERABLE
Va arribar a Espanya amb 9 anys. Ara en té 21. Viu a Barcelona amb un tiet que no ha vingut a visitar-lo. Els seus pares estan al Marroc. Ara feia 6 mesos que treballava sense contracte en una ferreteria del barri.
Fa 30 dies que està internat en el CIE. El van detenir arran d'una baralla en una discoteca. No recorda res, havia consumit drogues. Consumeix puntualment per evadir-se, encara que sap que perd el control quan ho fa. Fa un temps va deixar de fumar haixix per la seva mare. En la baralla es va lesionar la mà, encara porta una fèrula als dits. Recorda la seva estada a Galícia com el període més feliç de la seva vida. Va estar vivint amb unes monges en un poble que es deia O'Barqueiro. Recorda la germana C. que tenia més de 80 anys i M.A.. Allí va fer formació com a electricista de pisos i allotjaments, està molt orgullós del seu diploma. També va conèixer al seu millor amic, que ha mort fa 4 mesos per una sobredosi.
Fa uns dies que el van haver de portar a l'Hospital Clínic perquè es va autolesionar. Ha estat molt nerviós perquè no li donaven la seva medicació habitual. Fins a l'ingrés al CIE, el visitava el seu metge de capçalera i el seu psiquiatre. Ara ja li donen la medicació. A més des de llavors està vivint en la cel·la d'aïllament. Ho ha demanat ell perquè està més tranquil sol que convivint estretament amb desconeguts.
Li agradaria poder escriure música perquè és raper però no li deixen ni paper ni un llapis per poder fer-ho.
Ens diu que li va bé parlar amb nosaltres, poder explicar les coses i també parlar de records bonics. Impressiona la seva immaduresa i la seva vulnerabilitat emocional malgrat el potencial d'agressivitat que deixa entreveure. La vulnerabilitat del M. i la d'altres homes amb malalties mentals i discapacitats intel·lectuals que hem visitat.

FARISI- ENGANY

El van detenir en un bar a Cornellà durant una identificació. És del Marroc, allà va arribar a començar a estudiar dret. Té dos nens d'1 i 2 anys nascuts aquí. La seva dona tampoc té papers i no l'han pogut visitar. Ha estat treballant recollint ferralla. Mentre ell treballava a Tarragona, la seva dona va llogar un pis, però la van estafar. Va pagar el lloguer a algú que no era el propietari i va desaparèixer amb els diners. Ara els han denunciat com a okupes i els desnonaran en uns mesos. Els enganys, la mala sort, les dificultats s'acumulen en les vides de les persones que arriben al CIE.

MOYLU - LLÀGRIMES
Moylu és de Bangladesh. Va ser detingut en un control fronterer excepcional quan anava de Madrid a França.
Aquest noi s'ha passat tota la visita plorant. Està desesperat, creu que tindrà un infart perquè té molta ansietat. No pot suportar estar al CIE. Té por que es perllongui molt l'estada. La seva mare està malalta ingressada al seu país i l'amoïna no estar amb ella perquè és fill únic. Ell no té a ningú aquí. No entén res (no parla gens de castellà i el seu anglès és molt justet) i no es pot comunicar amb ningú. Llàgrimes de pena, d'impotència, de dolor, d'humiliació, de ràbia, de por.

ABDELALI - ANGOIXA
Marroquí, el van agafar en un control de documentació el 13 de desembre a Martorell on viu amb un germà. Tenia una ordre d'expulsió des del 2008, quan el van detenir quan estava amb un amic que tenia drogues. Llavors va estar 10 dies a la presó.
Havia arribat el 2004 amb un contracte de treball per a treballar en una fàbrica. Tenia 21 anys; ara en té 31.
Està molt trist i angoixat, no vol tornar al Marroc. Mai no havia tingut problemes amb la policia al seu país i li és dur veure's així ara. Li costa dormir a les nits. No sap qui és el seu advocat.
La incertesa, la manca d'informació i l'arbitrarietat són factors que afegeixen angoixa a la duresa de l'internament.

ABDUL - SOLEDAT

Té 34 anys i va sortir de Sierra Leone l'any 2004. Al seu país era propietari d'una petita botiga de queviures. Somniava, però, amb Europa i amb un futur millor, i per això es va decidir emprendre el viatge. Va travessar el Senegal, i d'allà va anar fins a Cap Verd perquè li van assegurar era la ruta més segura. A Cap Verd pagà 2.000 dòlars per pujar en una petita embarcació amb 200 persones més rumb a les Canàries. La travessa va durar 10 dies i en ella passaren tota mena de calamitats. Eren però els anys en què la ruta de les pasteres cap a Canàries era una de les més transitades. Des de Tenerife el van portar a Madrid, on una entitat se'n va fer càrrec i el traslladà a València. Més tard a Sòria on passà 3 anys. Després ja va venir a Barcelona. El 2011 va ingressar a la presó i des de llavors fins al novembre del 2014, quan va sortir, no va rebre ni una sola visita. Els voluntaris vam ser la seva primera visita en més de 3 anys. En sortir de la presó el van agafar i el van traslladar al CIE on porta internat 47 dies. Abans d'entrar a la presó va demanar asil polític a través de Creu Roja, però en aquests moments només vol tornar al seu país. Aquí no hi té ningú, no vol viure al carrer, no té ajuda ni xarxa de cap tipus... Aviat superarà ja els 60 dies d'estada màxima, per tant, és possible que ja no hi sigui. La soledat i la manca de suport familiar i social és una de les grans malalties de moltes de les persones internes al CIE.

ABDIL - RUPTURA
Va entar en CIE el passat mes de novembre, però viu a Espanya des de fa 17 anys. Ha treballat sempre en el món de la hostelería, ha pagat impostos, fins i tot, va arribar a comprar un pis signant una hipoteca. No té família però si força amics. Fa uns anys va cometre un delicte i tot es va tórçar. Estant en llibertat condicional va sortir del país per viatjar a Níger on un familiar seu havia mort, però ho va fer sense permís. Quan torna va seguir treballant, però va extraviar la documentació i en el moment de demanar-ne la renovació, la policia s'adona que està en cerca i captura i el detenen. Passa 4 mesos a la presó, paga una multa i en acabar l'ingrés el traslladen directament al CIE. No troba just que ell que ha viscut a Espanya durant 17 anys, que té la seva vida feta aquí, que té amics que l'esperen i possibilitat de feina, estigui a l'espera de l'expulsió. La vida al CIE li resulta més dura que a la presó, sobretot per la falta d'activitat. El seu projecte de vida s'ha vist de sobte trencat i ara l'espera es fa llarga.

MICAEL - VIOLÈNCIA
Micael és un home jove però força demacrat. Ha perdut pes i va començar una vaga de fam com a protesta per la seva situació. Va estudiar medicina a Georgia, però la guerra ho va estroncar tot. Explica que al CIE la tensió i la violència són habituals. Un cap de setmana un company seu es va trobar malament, va fer molt rebombori perquè l'atenguessin, ja que es pensava que tenia un còlic nefrític. Finalment va venir un metge del 061, ja que al ser cap de setmana no hi havia metge al Centre. Diu que com a conseqüència de l'incident li van pegar. M'ha dit que fins fa uns dies se li veia un hematoma a la zona de la parpella. Tot i la violència M. és un home obstinat i religiós. Em parla de la seva dona i de les seves filles, està convençut que sortirà i que, si l'expulsen, té plans de tornar a reunir-se amb la seva família.

IBRAHIM - MENORS
I. no parla espanyol ni francès, ens fa d'intèrpret un altre intern d'origen marroquí, l'intern n. 611. Diu que va arribar a Cabrera en una llanxa amb altres 11 siris. Diu que és menor i que té només 17 anys. Des de Cabrera els van traslladar a Palma i d'allà al CIE de Zona Franca. Diu que no ha rebut informació del dret d'asil, ja que d'entrada han estat declarats com a algerians. Es troba desorientat i insisteix a cada visita en la seva minoria d'edat i que no li han fet cap prova per comprovar-la. Alguns companys seus han estat posats en llibertat, però ell no va superar el test d'ACNUR, tot i que segueix insistint que és siri de la localitat de Daara. Menors, refugiats.... l'interrogant sempre present en multitud d'històries. Sigui quin sigui el cas dolor, intranquil·litat i impotència per una espera massa llarga.

TALIBOU- ESPERANÇA
Talibou va arribar a Espanya en pastera en el 2006. Mai ha tingut papers malgrat haver-ho intentat fins a 3 vegades. Al Senegal ha deixat a la seva esposa i 2 fills. Quan el van detenir, treballava en el camp a Lleida per poder manar diners a la seva família i, sobretot, poder salvar la vida del seu fill malalt, que des de fa 2 anys no pot caminar. Té l'esperança d'aconseguir papers (necessita contracte d'1 any) o que li aprovin l'asil que ha estat admès a tràmit, de poder manar diners per guarir o almenys millorar la qualitat de vida del seu fill. I qui sap si algun dia portar la seva família a Espanya.

YOUSSEF- PROJECTES
Youssef, nascut a Tànger, va arribar a Espanya quan era menor d'edat, fa ja més de 35 anys (al principi de la democràcia!). A causa d'una condemna de presó, va perdre els seus papers i també el seu pis. Després de complir la pena íntegrament, va ser tancat al CIE, sense que pogués estar ni un sol dia en llibertat. Fins i tot internat, ha seguit dibuixant. La pintura és la seva gran passió; és un artista reconegut (ha guanyat diversos premis). Després de tant temps empresonat, sap que es trobarà amb una realitat nova. Té ganes de passejar per la ciutat, de començar una vida nova i, per descomptat, de seguir pintant.

JAMAL - IL·LUSIONS
Els ulls i el cos menut del Jamal, gairebé encara adolescent, mostraven una tristesa infinita i una incomprensió total de tot allò que li estava passant. Després de xerrar amb ell, l'única il·lusió que tenia era una i la tenia molt clara. Estava disposat a renunciar al somni d'Occident, a Europa, preferia tornar a la pobresa del seu país d'origen. Necessitava, a més, sortir del CIE, doncs no entenia què feia tancat allà... la il·lusió era una i estava ben clara: volia tornar als braços de la seva mare.

HASSAN – FAMÍLIA
Va néixer al Marroc i té 31 anys. Va arribar com a menor no acompanyat i ha estat en el CIE en altres ocasions. En 2011, quan el van despertar "a les cinc del matí" per anunciar-li que el pujaven a un avió rumb al Marroc, amb prou feines va donar-hi importància: no deixava a ningú enrere. Hassan tenia prohibit entrar a Espanya fins al 2021 Però ara les seves circumstàncies són diferents: té parella, un bebè de quatre mesos del qual té cura i un treball carregant i descarregant camions a Mercabarna, només a 15 minuts caminant del CIE. Ironies de la vida. Ara que encarrilava la seva vida, després de 14 anys entrant i sortint d'Espanya, sent "ràbia". "Ens tracten com a gossos, ens expulsen com a gossos..." Però no es dóna per vençut. "M'és igual que m'expulsin... Tornaré! Encara que hagi de jugar-me la vida una altra vegada. Tinc aquí a la meva família i al meu fill"

MALIK-SOMNIS
Es diu Malik té 20 anys i va sortir del seu país als 18, quan era un bon estudiant de comerç. Ell, però, somniava amb Europa i amb un futur millor: poder estudiar, ser un bon advocat... Per això es va decidir emprendre el viatge. Va passar moltes calamitats en la ruta d'Algèria fins a la costa del Marroc. El van robar, maltractar, enganyar... però mai no va dubtar de seguir endavant, el seu somni era cada vegada més fort: arribar a Europa i fer-se camí. Després de mesos va aconseguir els diners suficients per embarcar-se en una pastera, amb 40 persones més, rumb a la costa d'Almeria. El van detenir al Mediterrani, encara no havien vist terra i la Guàrdia Civil ja era allà. Dos dies a la comissaria i directament al CIE de Barcelona. Ell seguia somniant, el seu somriure parlava de la força dels somnis. Ell no dubtava: tornaria a intentar-ho

[+ notÝcies]

Fundaciˇ Migra Studium - Palau, 3, 08002 Barcelona - Tel. 934 120 934 - info@migrastudium.org - AvÝs Legal