Migrants i refugiats, persones amb drets

Migrants i refugiats, persones amb drets

Eduardo Rojo. (Article publicat a Cristianisme i Justícia) La política migratòria de la Unió Europea ha de prestar especial atenció a la problemàtica dels refugiats, i així ho està fent des de l'aprovació de l'agenda europea de migració al maig d'aquest any fins a les últimes decisions adoptades tenint en consideració el drama dels atemptats terroristes de París el 13 de novembre i que de ben segur -no sóc pitonisa però és fàcil preveure que anirà per aquest camí- suposaran un important enduriment de les polítiques de seguretat i restriccions als accessos a territori europeu, així com també als desplaçaments en el seu interior fins i tot per a aquells ciutadans que gaudeixen del dret a la lliure circulació.
Hauria de ser necessàriament així? Convindria no oblidar, encara que aquests últims dies el drama dels refugiats hagi quedat ocultat sota la commoció experimentada per la ciutadania pels atemptats terroristes de París, que aquesta realitat existeix i seguirà existint mentre no s'aconsegueixin acords polítics que senten les bases per a l'estabilitat econòmica i social dels territoris (especialment Síria en aquests moments) dels quals provenen gran part de les persones que desitgen accedir a Europa. Per això, convé parar esment, i que no caiguin en sac trencat, les propostes formulades per organitzacions socials com CEAR i Intermon Oxfam[1], i prestar especial atenció a la realitat d'aquests fluxos des de territori africà, tal com ha fet recentment un exhaustiu informe d'Amnistia Internacional[2]. Per això m'ha semblat necessari, al mateix temps que oportú, parar esment a aquests documents que contenen propostes d'actuació per corregir el dramatisme d'una situació que, més o menys silenciosament està cobrant-se milers de vides, la major part d'elles en el mar.

Perquè els murs només retarden la resolució dels problemes però no els resolen ni molts menys. Deia el següent el Papa Francisco el passat 28 de setembre, en el seu viatge de retorn a Roma després de la seva estada a Estats Units, davant la pregunta d'un periodista: “I vostè em pregunta sobre les barreres. Vostè sap com acaben els murs… Tots, tots els murs cauen, avui, demà, o dins de 100 anys, però tots cauen. No és una solució. El mur no és una solució. En aquest moment, Europa està en dificultats, és veritat… Hem de ser intel·ligents perquè ve tota aquella ona migratòria i no és fàcil trobar solucions”, advocant per la via del diàleg per poder superar la que ha considerat una crisi “mai vista des de la Segona Guerra Mundial”[3].

L'afirmació del papa Francesc sobre la gravetat de la situació és confirmada per les dades aportades en un informe elaborat per la Confederació Sindical Internacional per a la reunió del G20 a Turquia celebrada la passada setmana[4]. Gairebé amb la mateixes paraules utilitzades pel Papa, l'informe constata que el món “s'enfronta a la crisi de refugiats més greu que s'ha experimentat des de la segona guerra mundial”, i que el 86% de les persones desplaçades, sigui interna o externament, “provenen de països en desenvolupament”, així com també que els esdeveniment d'arribada massiva de refugiats a les costes europees han obert els ulls dels seus governs -també als d'Amèrica i Àsia- a la crisi, criticant després que “no tots han assumit la responsabilitat d'acollir als refugiats que fugen de la guerra, el terror i la pobresa”. Des de la seva talaia privilegiada a escala mundial de la realitat econòmica i social, amb especial atenció al món del treball, la CSI va demanar als governs del G20 que incrementessin els fons econòmics per satisfer les necessitats de les persones refugiades, que s'engegui una estratègia comuna de *reasentamiento per a persones que es veuen obligades a fugir a països veïns, i que el reconeixement del dret d'asil per a totes les persones necessitades d'especial protecció conformement als convenis i tractats internacionals “ha d'incloure que se'ls brindi el dret al treball en l'economia formal i que se'ls concedeixin plens drets socials, polítics i culturals, a més d'oferir-los l'ajuda financera necessària per complir amb aquests compromisos”.

Les dades recollides en l'Informe, i basats en les informacions disponibles de l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM) són suficientment expressius de la importància i gravetat de la situació: d'una banda, entre gener i agost d'aquest any, ha creuat les fronteres de la UE 350.000 persones entre migrants i refugiats, que xifres més recents eleven a 500.000 (amb la dificultat afegida, assenyalo per la meva banda, d'efectuar aquesta diferenciació per a moltes persones), mentre que en tot 2014 el nombre es “va quedar” en 280.000. Per una altra, i amb atenció al gruix de refugiats sens dubte més important en aquests moments, els ciutadans sirians que fugen de la guerra al seu país, més de deu milions han estat expulsat de les seves llars des que va començar el conflicte bèl·lic en 2011, albergant Turquia, per cert el país que rep el major nombre de refugiats del món i seguida d'Iran i Pakistan, a 1,9 milió de refugiats sirians. El document posa de manifest (encara que està per veure si podrà mantenir la seva tesi en els mesos esdevenidors davant el progressiu replegament del govern alemany i també del suec) que Alemanya i Suècia “destaquen pel seu suport humanitari”, i que per contra, al llarg d'Europa, i fins i tot d'altres continents, es constata “l'absència de generositat per incrementar l'admissió de persones migrants, malgrat que s'ha demostrat des del punt de vista econòmic que, amb el temps, l'asil no suposa un cost addicional i que la migració laboral representa un benefici net”.

No, els murs no són la solució, i en moltes ocasions agreugen els problemes i el sofriment de moltes persones necessitades de protecció. Tal és la taxativa conclusió del recent estudi elaborat per Amnistia Internacional i que porta per títol “Pors i tanques. Els plantejaments d'Europa per contenir a les persones refugiades”. Novament, i no crec que tots els informes examinats s'hagin posat d'acord per realitzar la mateixa afirmació sinó que és producte d'una realitat palpable, AI constata que el món “travessa la seva pitjor crisi de refugiats des de la segona guerra mundial”, i que prop de seixanta milions de persones es troben desplaçades dels seus territoris de residència originària, la gran majoria d'ells, el 86%, acollits en països en desenvolupament, criticant amb gran duresa la política de la UE (crec que seria més correcte referir-se, almenys fins al moment, a alguns governs d'Estats membres) perquè en lloc d'acollir i rebre amb dignitat un petit percentatge d'aquest flux de refugiats, si prenem les dades a escala mundial, han adoptat mesures per intentar evitar la seva entrada en la “Europa rica”, i ho han fet “aixecant tanques a les fronteres, desplegant cada vegada més guàrdies de fronteres, invertint en tecnologies de vigilància i intentant que els països veïns que ja acullen un gran nombre de refugiats actuïn de *guardabarreras”.

Els tancaments de vies regulars d'entrada obliguen a les persones que busquen refugi a Europa a buscar altres vies d'accés més perilloses, i atès que el 90% dels refugiats arriben, o intenten arribar, via marítima, no és d'estranyar lamentablement l'elevat nombre de vides humanes que es perden en l'aigua. És difícil pensar, per molt que alguns governs s'obstinin en això, que persones que viuen afectades per situacions de guerra i pobresa no busquin sortida a aquesta situació, i aquesta pot ser embarcar-se -i mai millor utilitzada aquesta paraula- en un viatge incert cap a Europa, cap al territori “ric” en el seu imaginari i per descomptat, almenys fins al present, molt més que d'on provenen. El detallat estudi realitzat per AI des de 2013 sobre les principals rutes utilitzades pels refugiats per arribar a la UE demostra que “els intents d'impedir l'arribada d'immigrants irregulars als països de la UE només serveixen per obligar als refugiats a prendre rutes més clandestines i, per tant, en la seva majoria més perillosa”, pel que depenen cada vegada més dels traficants-delinqüents de persones, cridant encertadament l'atenció AI sobre el fet que les sumes, molt importants, de diners pagats als traficants “podrien haver-se destinat a la seva integració després de la seva arribada a Europa”.

Cal buscar, doncs, solucions per encarar la situació actual que continguin mesurades no solament de seguretat que en la major part de les ocasions només retarden, quan no impedeixen, la cerca d'altres respostes més adequades, i plantejar alternatives amb continguts polítics, econòmics i socials. En aquesta línia avança la proposta presentada per CEAR i Intermon Oxfam el passat 17 de novembre i la lectura íntegra del qual recomano encaridament a totes les persones interessades.

Comparteixo els seus plantejaments i em quedo especialment, fent-les també meves, tres propostes: la primera, relativa a les accions a abordar als països d'origen, i que certament no va precisament en la línia de les últimes proposta de la Comissió Europea, “no condicionar l'ajuda al desenvolupament a inversions en matèria de seguretat o control migratori als mateixos països africans”; la segona, referida als països en trànsit, “assegurar que s'habilitin vies legals i segures perquè les persones necessitades de protecció internacional puguin sol·licitar asil en tercers països i no es vegin obligades a arriscar les seves vides i enriquir a les màfies”, així com “establir un pla de *reasentamiento permanent a nivell europeu (aquí sí que hi ha punts de convergència amb les actuals propostes comunitàries); finalment, i referit a les accions en països d'arribada, com pot ser Espanya, “assegurar la dotació de mitjans adequats i l'engegada d'un pla efectiu perquè les persones refugiades que Espanya s'ha compromès a acollir tinguin una reubicació digna”.

Perquè, no ens oblidem, els migrants (regulars, irregulars, indocumentats…) i els refugiats són abans de res persones, i tota persona té una sèrie de drets reconeguts a la Declaració Universal de Drets Humans que cap Estat ha de deixar de reconèixer.

***

[1] http://www.cear.es/propuesta-integral-de-cear-y-oxfam-intermon-ante-la-crisis-de-refugiados/

[2] https://doc.es.amnesty.org/cgi-bin/ai/BRSCGI.exe?CMD=VERDOC&BASE=SIAI&SORT=-FPUB&DOCR=1&RNG=10&FMT=SIAIWEB3.fmt&SEPARADOR=&&INAI=+EUR03254415

[3] http://www.elmundo.es/internacional/2015/09/28/56093a9046163f1f728b4596.html

[4] http://www.ituc-csi.org/la-crisis-mundial-de-los?lang=es

Notícies relacionades