La meua experiència com a voluntària del SJM en el CIE de València

La meua experiència com a voluntària del SJM en el CIE de València

(Article publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Mª Dolores Simarro. Vaig començar les visites al CIE quasi sense adonar-me’n: un amic et fa conèixer un projecte i, com que portes els ulls oberts i el cor ben disposat,  t’hi vas involucrant a poc a poc.

Estic molt agraïda a l’amic que em va contagiar el seu entusiasme. Ell està ara en primera línia, al Marroc, amb les persones que pateixen mentre esperen la seua oportunitat d’entrar a Espanya.

Dels tres verbs imprescindibles en qualsevol tipus de voluntariat -mirar, escoltar, ajudar–, trobe que el principal per nosaltres es escoltar, tant per acompanyar a les persones que hi ha internades como per transmetre fora la seua veu.

La funció de denunciar vindrà després, si s’escau.

Escoltar, parar atenció a les seues paraules, als seus silencis, a la seua forma de mirar. Són persones que ho han passat molt malament a la seua terra, han patit mentre dubtaven en prendre una decisió tan greu com la d’abandonar casa i família, potser per sempre, i van prendre un camí desconegut sense cap garantia d’èxit. Moltes d’elles han tardat anys en arribar ací, travessant països a peu, en camió, en motocicleta, en qualsevol mitjà que poguera acostar-les a allò que imaginaven un paradís. Han passat mesos amagades al bosc, sofrint robaments, maltractaments, agressions i, sempre, sempre, la soledat més absoluta. Si finalment es decideixen per muntar en barca han de pagar una suma astronòmica per a elles. En el cas de les dones, a tot açò s’afegeix el ser sovint objectes d’agressió o d’explotació sexual.

Tota persona que arriba al CIE sap que te una orde d’expulsió. Potser haja escoltat que dita orde no s’acompleix sempre, allò que els dona una certa esperança de ser alliberat en poques setmanes. Però, encara si l’estada no arriba als 60 dies permesos en els CIE d’Espanya, l’angoixa i la incertesa pel que ha de passar –en molts casos, a més de la incapacitat de comunicar-se–, fan un turment de cada dia.

El temps que passen al CIE és inútil puix que hi romanen sense fer res. Només tement-se que els arribe la notificació de sortida cap al seu país.

Poden rebre visites d’ONG, dels seus advocats o de la família, si en tenen. Malgrat que el reglament les autoritza durant tot el dia, l’organització interna ho restringeix prou.

Com que no hi ha més que una sala de visites, si cap altra ONG ha arribat abans, o coincidim amb el jutge de vigilància, un advocat o un representant d’alguna institució oficial, tenim que esperar fora o anar-nos-en.

El mateix passa quan la policia ens diu que no disposa de cap agent que puga anar a per la persona que demanem. Tampoc és rar que ens facen esperar per estar practicant-hi qualsevol tipus de control.

Creu Roja, que té un Conveni de Col·laboració amb el Ministeri de l’Interior, és l’única ONG a la que no es restringeix l’horari ni l’espai.

Sols podem veure a qui haja sol·licitat la nostra visita, però moltes de les persones internades ignoren eixe dret. Si se’n assabenten és per altres que ja ens hagen vist.

Les primeres voltes es mostren reservades i un poc desconfiades. Hi ha tanta get que els interroga des que foren detingudes! Nosaltres no podem oferir-les allò que desitgen, que és eixir-ne. Allò que sí podem és donar-les afecte i, potser, posar-les en contacte amb algun familiar, parlar amb els advocats del SOJ-CIE, o amb Villa Teresita si ens temem que siguen víctimes del tracta. La relació millora amb el temps, et conten més coses, però els veus cada vegada més decaigudes i desencoratjades.

L’obstacle principal, llevat de les persones hispanoamericanes i les qui porten anys ací, és la llengua, puix que hi ha molts idiomes que no comprenem. Si una de les persones internades pot traduir-les, demanem permís a la policia, que unes voltes ho autoritza i altres no.

No podem dur-les res. Ni que siga una pastilla de xocolate! A vegades ens demanen roba o calcer, cos que no entenem ja que, estant internades per decisió de l’Estat, és aquest qui se’n deu ocupar. Les dones solen demanar-nos sabó, xampú o crema per la pell.

El CIE del carrer de Sapadors té capacitat per 90 persones i sol estar sempre ple. En un lloc molt reduït s’arrepleguen persones de distintes llengua, cultura i religió. Totes aporegades. Algunes ignorant on es troben, puix que en desembarcar les han distribuïdes pels diversos CIE. Els donen a firmar escrits que no entenen si no estan en sa llengua. Gens fàcil de gestionar! Els agents de policia no  reben formació per atendre les persones internades en un CIE.

Jo he vist gent molt diversa, però tota comparteix una cosa: no pot viure al seu país. Ningú deixaria perdre tot allò que té, si no fora perquè no veu cap altra eixida.

Venen amb l’esperança d’aconseguir una vida digna, i no la troben perquè, per treballar, la llei exigeix un permís de residència que no es pot demanar abans de demostrar que portes més de tres anys a Espanya, entre altres condicions. Açò fa que totes eixes persones romanguen invisibilitzades durant més de tres anys. Com que no poden ser contractades legalment, només treballen de forma precària i sense cap tipus de protecció.

També he vist –i és d’allò més dolorós–  persones que viuen molts anys a Espanya i, després d’haver aconseguit un permís temporal de residència, en perdre el treball per la crisi, no han pogut renovar aquell permís a temps i queden en la mateixa situació de qui acaba d’arribar. Tenen ací amistats, família, potser fills, han contribuït a l’economia espanyola, però no les val de res. Sense un nou contracte que les permeta traure’s el permís, passen a ser immigrats irregulars.

Deuríem de pensar què podem fer en casos semblants. Ens queixem sempre dels polítics, la policia, els jutges… Però, nosaltres, estem disposats a ajudar a alguna d’eixes persones fent-les un precontracte de treball? Pel que veig al meu voltant, la major part de les dones treballadores de la llar no estan donades d’alta en la Seguretat Social. L’excusa sol ser que fan unes poques hores per setmana, però la llei que regula la relació laboral de Servei de la Llar Familiar obliga també en eixos casos, i el procediment és senzill.

Una de les històries que més m’ha colpit és la d’un jove algerià que vivia a Almenara vora 10 anys. Tenia permís de residencia i treballava. Va complir condemna per un delicte i, en eixir, com no havia pogut renovar el permís, el van remetre directament al CIE. Parlàrem amb ell vàries voltes. La dona amb qui conviu estava encinta de set mesos, portava bessons, estava sola i no parlava bé el castellà. Esperàvem que, després d’haver estat tancat quasi 40 dies, li deixarien en llibertat, però quan tens antecedents penals n’és quasi impossible.

Anàrem un divendres a visitar-lo i, al dilluns següent, de matinada, fou expulsat sense el previ avís exigit pel reglament. Com que coneixia el nostre número de telèfon, ens tocà perquè ens posarem en contacte amb la seu dona, cosa que vam fer, donant avís també a Càritas d’Almenara.

Jo comprenc que, per dirigir un país, una ciutat, un CIE, ha d’haver lleis i normes. Però, en el CIE nosaltres veiem persones, persones que, en sa immensa majoria, no han comés cap delicte i que esperen, ingènuament, que se les va a ajudar.

Em pregunte el perquè dels CIE. Molta gent pensa que serveixen per a que, qui es plantege vindre a Europa, fugint de la fam o de la por, sàpiga que ací ho passarà malament i tindrà que tornar-se’n. Però n’hi ha dues dades que desmenteixen l’eficàcia d’eixa política dissuasiva:

  • El 62% de les persones que van eixir dels CIE en 2017 van quedar en llibertat, és a dir, no van ser expulsades.
  • En 2006, en plena “crisi dels cayucos”, 39.180 persones van arribar a les nostres costes; en 2018, només fins el 15 d’octubre, ja eren 43.467.

Açò ens diu que ni el patiment causat a les persones, ni la despesa publica en CIE i expulsions, ajuden a minvar el que, evidentment, és un enorme problema social, humà i polític.

Notícies relacionades