Budisme zen, l'essència i l'instant

Budisme zen, l'essència i l'instant

Crònica de la trobada Religions i Fogons organitzada per Casa Turca i Migra Studium. Publicada al blog Diàleg interreligiós i alimentació. El dissabte 18 de febrer ens vam retrobar novament a l’entorn dels fogons. La nostra intenció: compartir unes hores fent experiència d’una tradició religiosa, tenint com a fil conductor el fet alimentari.

El budisme zen ha estat la nova experiència, i el nou fil conductor, una preparació aparentment simple, però plena de contingut. La sopa genmai, elaborada amb verdures i arròs, és la recepta que ens acompanya al llarg de la nostra trobada. “L’única recepta que tenim al temple”, com ens recorda el Jordi, que, amb l’Elena, han conduit la sessió. Comprar els ingredients i triar-los amb cura a primera hora del matí en un mercat proper, ha estat la primera tasca dels nostres amfitrions.
Un gest delicat, que no serà l’únic del matí. En pocs minuts, l’Elena i el Jordi ens han preparat la taula de treball: organitzada, pulcra, amb una estètica especial: els colors dels diferents ingredients semblen haver estat col·locats, també, amb certa delicadesa...Els nostres amfitrions ens recorden que el samu és el treball que hom fa entre meditació i meditació, entre espais d’oració. És la pràctica diària que hem de dedicar al manteniment de la nostra vida: la neteja, la cuina...Tots aquells aspectes que són importants...i que cal cuidar, integrar, transformant-los, també, en un espai d’atenció justa, de benvolença, d’oferiment, d’agraïment.

Per això, el treball a la cuina al llarg d’aquesta sessió s’ha convertit en un veritable espai de silenci en el què tothom ha anat entrant. A poc a poc, amb naturalitat. Tallar una verdura es pot convertir en un acte de cura, cap a un mateix i cap els altres. Algú ho expressava amb sorpresa: en algun moment semblava que els estris es sincronitzaven, com si d’un acte comunitari es tractés.

La sopa es prepara al llarg d’hores, primer a foc fort, després a poc a poc...Resseguim així el cicle de la vida. I si fem durar la cocció, permetem que el gra d’arròs s’obri, cada cop més, com a ofrena a tot l’univers.

Un petit buda presideix la cuina. L’encens perfuma l’ambient, però només al començament. Després, queda ofegat per l’aroma de la sopa que bull, xup-xup, amb aquesta delicadesa que ja ens comença a resultar familiar.

I mentre tot això succeeix, ens envaeix un aire de pau. El nostre ritme voraç minva amb el pas de les hores, amb el xup-xup de la genmai. Fins i tot, quan parlem, ho fem amb certa cura: com si haguéssim de respectar quelcom sagrat que circula per l’atmosfera.

La taula parada ens espera. Seiem i, obedients, seguim les indicacions del Jordi. Escoltem els sutres recitats amb una vibració i to molt especials. Passa el mateix amb el so del metall que ressona a mans de l’amfitrió, i que ens convida a començar l’àpat. “Que aquest aliment s’expandeixi per tot l’univers...”. Ens arriba. Repartim la sopa: es tracta de servir a la persona que tinc al davant i de deixar-me servir per ella, mentre faig un gest d’acolliment. Mengem en silenci.

Tot passa com si d’un instant es tractés. Amb una simplicitat inusual. Incorporant allò viscut a partir d’una senzilla però densa preparació culinària. Ens sembla estar introduint en el nostre interior l’experiència de tot el matí: la cura, la delicadesa, l’harmonia, el silenci, l’atenció justa, la benvolença....El bol que conté la sopa reposa sobre les nostres mans, també incorporat en l’acte de menjar.

Un matí que és un instant. Un instant que, amb simplicitat, ens ha permès copsar quelcom essencial i sagrat alhora: la vida, la meva i la dels altres.

Notícies relacionades